lingva-scraper/tests/tirant.json

{
  "prologue": "Com evident experiència mostra, la debilitat de la nostr memòria, sotsmetent fàcilment a oblivió no solament los acte per longitud de temps envellits, mas encara los actes frescs d nostres dies, és estat doncs molt condecent, útil e expedien deduir en escrit les gestes e històries antigues dels hòmen forts e virtuosos, com sien espills molt clars, exemples  virtuosa doctrina de nostra vida, segons recita aquell gra orador Tul·li.\nLlegim en la Santa Escriptura les històries e sants actes del sants pares, del noble Josuè e dels Reis, de Job e de Tobies,  del fortíssim Judes Macabeu. E aquell egregi poeta Homero h recitat les batalles dels grecs, troians e de les amazones; Titu Lívius, dels romans: d'Escipió, d'Anibal, de Pompeu, d'Octovià de Marc Antoni e de molts altres. Trobam escrites les batalle d'Alexandre e Dari; les aventures de Lançalot e d'altre cavallers; les faules poètiques de Virgili, d'Ovidi, de Dant  d'altres poetes; los sants miracles e actes admirables del apòstols, màrtirs e altres sants; la penitència de Sant Joa Baptista, Santa Magdalena e de Sant Pau ermità, e de San Antoni, e de Sant Onofre, e de Santa Maria Egipcíaca. E molte gestes e innumerables històries són estades compilades per ta que per oblivió no fossen delides de les penses humanes.\nMereixedors són d'honor, glòria e de fama e contínua bon memòria los hòmens virtuosos, e singularment aquells qui pe la república no han recusat sotsmetre llurs persones a mort perquè la vida d'aquells fos perpetual per glòria. E llegim qu honor sens exercici de molts actes virtuosos no pot ésse adquirida; e felicitat no pot ésser atesa sens mitjà de virtuts.\nLos cavallers animosos volgueren morir en les batalles ans qu fugir vergonyosament. La santa dona Judic ab ànimo viril gos matar Holofernes par delliurar la ciutat de l'opressió d'aquell.\nE tants llibres són estats fets e compilats de gestes e històrie antigues, que no seria suficient l'enteniment humà compendr e retenir aquelles.\nAntigament, l'orde militar era tengut en tanta reverència que no era decorat d'honor de milícia sinó lo fort, animós prudent e molt expert en l'exercici de les armes. Fortitu corporal e ardiment se vol exercir ab saviesa: com, per l prudència e indústria dels batallants, diverses vegades los poc han obtesa victòria dels molts, la saviesa e astúcia del cavallers ha bastat aterrar les forces dels enemics. E per ç foren per los antics ordenades justes e torneigs, nodrint lo infants de poca edat en l'exercici militar, perquè en les batalle fossen forts e animosos, e no haguessen terror de la vista del enemics. La dignitat militar deu ésser molt decorada, perqu sens aquella los regnes e ciutats no es porien sostenir en pau segons que diu lo gloriós Sant Lluc en lo seu Evangeli.\nMereixedor és, doncs, lo virtuós e valent cavaller d'honor  glòria, e la fama d'aquell no deu preterir per longitud de molt dies. E com entre los altres insignes cavallers de glorios recordació sia estat aquell valentíssim cavaller Tirant lo Blanc del qual fa especial commemoració lo present llibre, per ç d'aquell, e de les sues grandíssimes virtuts e cavalleries, se f singular e expressa menció individual, segons reciten le següents històries.",
  "chapters": [
    "I. Comença la primera part del llibre de Tirant, l qual tracta de certs virtuosos actes que féu l comte Guillem de Varoic en los seu benaventurats darrers dies.\nEn tan alt grau excel·leix lo militar estament, que deuri ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la f per què fonc instituït e ordenat. E per tant com la divin Providència ha ordenat e li plau que los set planets done influència en lo món e tenen domini sobre la humana natura donant-los diverses inclinacions de pecar e viciosament viure emperò no els ha tolt l'universal Creador lo franc arbitre, que s aquell és ben regit les poden, virtuosament vivint, mitigar  vençre, si usar volen de discreció; e per ço, ab lo divina adjutori, serà departit lo present llibre de cavalleria en se parts principals, per demostrar l'honor e senyoria que lo cavallers deuen haver sobre lo poble.\nLa primera part serà del principi de cavalleria; la segon serà de l'estament e ofici de cavalleria; lo terç és de l'exame que deu ésser fet al gentilhom o generós qui vol rebre l'orde d cavalleria; lo quart és de la forma com deu ésser fet cavaller; l cinquena és què signifiquen les armes del cavaller; la sisena é dels actes e costumes que a cavaller pertanyen; la setena  darrera és de l'honor que deu ésser feta al cavaller. Les qual set parts de cavalleria seran deduïdes en certa part del llibre.\nAra, en lo principi, se tractarà de certs virtuosos actes d cavalleria que féu l'egregi e estrenu cavaller, pare de cavalleria lo comte Guillem de Varoic en els seus benaventurats darrer dies.",
    "II. Com lo comte Guillem de Varoic propos d'anar al Sant Sepulcre e manifestà a la Comtess e als servidors la sua partida.\nEn la fèrtil, rica e delitosa illa d'Anglaterra habitava u cavaller valentíssim, noble de llinatge e molt més de virtuts, l qual per la sua gran saviesa e alt enginy havia servit per llon temps l'art de cavalleria ab grandíssima honor, la fama de qual en lo món molt triümfava, nomenat lo comte Guillem d Varoic. Aquest era un cavaller fortíssim qui en sa viril joventu havia experimentada molt la sua noble persona en l'exercici d les armes, seguint guerres així en mar com en terra, e havi portades moltes batalles a fi. Aquest s'era trobat en set batalle campals on hi havia rei o fill de rei, i de deu mília combatent ensús, e era entrat en cinc llices de camp clos, u per u, e de tot havia obtesa victòria gloriosa.\nE trobant-se lo virtuós Comte en edat avançada d cinquanta-cinc anys, mogut per divinal inspiració, proposà d retraure's de les armes e d'anar en peregrinació e de passar a l casa santa de Jerusalem, on tot cristià deu anar, si li é possible, per fer penitència e esmena de sos defalliments.  aquest virtuós Comte hi volgué anar havent dolor e contricci de moltes morts que en la joventut sua havia fetes, seguint le guerres e batalles on s'era trobat.\nE feta la deliberació, en la nit manifestà a la Comtessa muller sua, la sua breu partida, la qual ho pres ab molt impaciència, per bé que fos molt virtuosa e discreta, per l molta amor que li portava; la feminil condició promptamen no pogué resistir que no demostràs ésser molt agreujada.\nAl matí, lo Comte se féu venir davant tots sos servidors, aix hòmens com dones, e dix-los semblants paraules —Mos fills e fidelíssims servidors, a la majestat divina pla que jo m'he a partir de vosaltres, e la mia tornada m'és incerta si a Jesucrist serà plasent, e lo viatge és de grandíssim perill per què ara de present vull satisfer a cascú de vosaltres lo bo servir que fet m'haveu.\nE féu-se traure una gran caixa de moneda e a cascú de so servidors donà molt més que no devia, que tots ne restare molt contents. Aprés féu donació a la Comtessa de tot l comdat, a totes ses voluntats, si bé es tenia un fill de molt poca edat. E havia fet fer un anell d'or ab les armes sues e de l Comtessa, lo qual anell era fet ab tal artifici, que es departia pe mig restant cascuna part anell sancer, e, ab la meitat de le armes de cascú, com era ajustat, se mostraven totes les armes.\nE complit tot lo dessús dit, girà's a la virtuosa Comtessa e a cara molt afable féu-li principi ab paraules de semblant estil.",
    "III. Com lo Comte manifestà a la Comtessa s muller la sua partida; e les raons que li fa, e l que ella replica.\n—Experiència manifesta que tinc de vostra verdadera amo e condició afable, muller senyora, me fa sentir major dolor qu no sentira, car per la vostra molta virtut jo us ame de sobiran amor, e grandíssima és la pena e dolor que la mia ànima sen com pens en la vostra absència; però la gran esperança qu tinc me fa aconhortar, havent notícia de vostres virtuose obres, que só cert que ab amor e paciència pendreu la mi partida, e, Déu volent, lo meu viatge, mitjançant les vostre justes pregàries, prestament serà complit e s'augmentarà l vostra alegria. Jo us deixe senyora de tot quant he, e us pre que tingau per recomanats lo fill, los servidors, vassalls e l casa; e veu's ací una part de l'anell que jo he fet fer; prec-vo carament que el tingau en lloc de la mia persona e que e guardeu fins a la mia tornada.\n—Oh trista de mi! –dix l'adolorida Comtessa–. ¿E ser veritat, senyor, la vostra partida que façau sens mi? Almeny feu-me gràcia que jo vaja ab vós perquè us puga servir, car mé estime la mort que viure sens vostra senyoria; e si lo contrar feu, lo jorn que finaré los meus darrers dies no sentiré majo dolor de la que ara sent; e a tot mon seny desitge sentísse l'extrema pena que lo meu adolorit cor sosté, com pens e l'absència vostra. Digau-me, senyor, ¿és aquest lo goig  consolació que jo esperava de vostra senyoria? ¿Aquest és l conhort d'amor e fe conjugal que jo tenia en vós? Oh mísera d mi! ¿On és la mia grandíssima esperança, que jo tenia, que l restant de ma vida aturàs la senyoria vostra ab mi? ¿E no havi prou durat lo meu adolorit viduatge? ¡Oh trista de mi, que tot la mia esperança veig perduda! ¡Vinga la mort, puix res no e pot valer, vinguen trons e llamps e gran tempesta, per ço que l meu senyor ature que no es puga partir de mi —Oh Comtessa e senyora!, de mi jo bé conec que la vostr extrema amor vos fa passar los límits de la vostra gra discreció –dix lo Comte–; e deveu considerar que com Nostr Senyor Déu fa la gràcia al pecador, que el fa venir a notícia d sos pecats e defalliments, e vol fer penitència d'aquells, que l muller qui ama tant lo seu cos, deu amar molt més l'ànima,  no li deu contrastar, ans deu fer gràcies a Nostre Senyor Dé com l'ha volgut il·luminar; e majorment jo, qui só tan gra pecador, que en lo temps de les guerres he fets molts mals  dans a moltes gents. ¿E no val més, puix me só apartat de le grans guerres e batalles, que em dó tot al servei de Déu e faç penitència de mos pecats, que no viure en los mundanal negocis —Bona cosa seria aqueixa –dix la Comtessa–, emperò vei que aquest càlzer de dolor a beure s'ha, e tan amarg és per  mi, qui só estada tant de temps, que no es poria recitar, orfe d pare e de mare e viuda de marit e senyor viu, e ara que pensav que la mia fortuna fos passada, e tots los passats mal haguessen remei, e veig que les mies tristes dolors augmenten per què poré dir que no em resta sinó aquest miserable de fil en penyora de son pare, e la trista de mare s'haurà a conhorta ab ell.\nPres lo petit fill per los cabells e tirà'ls-hi, e ab la mà li don en la cara dient-li —Mon fill, plora la dolorosa partida de ton pare, e farà companyia a la trista de ta mare.\nE lo petit infant no havia sinó tres mesos que era nat,  pres-se a plorar. Lo Comte, qui véu plorar la mare e lo fill, pre en si molt gran congoixa, e volent-la aconhortar no pogu retenir les llàgrimes de la sua natural amor, manifestant l dolor e compassió que tenia de la mare e del fill, e per bo espai estigué que no pogué parlar, sinó que tots tres ploraven.\nCom les dones e donzelles de la Comtessa veren fer tan extre plor als tres, mogudes de gran compassió se prengueren totes  plorar e fer grans lamentacions, per la molta amor que l portaven a la Comtessa.\nLes dones d'honor de la ciutat, sabent que lo Comte devi partir, anaren totes al castell per pendre son comiat; com fore dins en la cambra, trobaren que lo Comte estava aconhortan la Comtessa.\nCom la Comtessa véu entrar les honrades dones, esperà qu es fossen assegudes; aprés dix semblants paraules —Mitigant los treballosos assalts que en lo feminil coratg desesperades eleccions e molts greus enuigs procuran infonen, gran és l'aturmentat esperit meu, per on les mie injustes afliccions poden ésser per vosaltres, dones d'honor conegudes. E acompanyant les mies doloroses llàgrimes  aspres sospirs, vençuts per la mia justa querella, presente l'aflicció e obra per l'execució que tal sentiment los manifesta.\nA vosaltres, doncs, dones casades, endrece los meus plors, e le mies greus passions signifique, per on los meus mals, faent-lo vostres, ab mi us dolgau, com semblant cas com lo meu segui vos puga, e dolent-vos del vostre, qui us pot venir, haure compassió del meu, qui m'és present, e les orelles dels llegint la mia dolor tal senyal facen, per on dels mals qui m'espere me planguen, puix fermetat en los hòmens no es troba. O mort cruel! ¿Per què véns a qui no et vol e fuigs als qui e desitgen Totes aquelles dones d'honor se llevaren e suplicaren a l Comtessa que fos de sa mercè que donàs espai a la sua dolor, e ab lo Comte ensems, aconhortaven-la en la millor manera qu podien, a ella pres-se a dir —No és novella cosa a mi abundar en llàgrimes, com aques sia mon costum, car en diversos temps e anys que lo me senyor era en les guerres de França, a mi no és estat di freturós de llàgrimes; e, segons veig, lo restant de ma vid hauré de passar ab noves lamentacions, e millor fóra per a m passàs ma trista vida en dorment, perquè no sentís les cruel penes qui em turmenten, e com a lacerada de tal viure, fora d tota esperança de consolació diré: los Sants glorioso prengueren martiri per Jesucrist e jo el vull pendre per vostr senyoria, qui sou mon senyor, e d'ací avant tot lo que plasen vos sia, puix fortuna alre no em consent per ésser-me vós mari e senyor. Emperò, vull que vostra senyoria sàpia tant de mi qu absenta de vós estic en infern, e prop de vós en paradís.\nAcabant la Comtessa les sues doloroses lamentacions, parl lo Comte en la següent forma.",
    "IV. Raons de consolació que lo Comte fa a l Comtessa e lo que ella replica en lo comiat; e co lo Comte anà en Jerusalem.\n—Gran és la contentació que la mia ànima té de vós Comtessa, del so de les darreres paraules que m'haveu ar dites, e, si a la majestat divina serà plasent, la mia tornada ser molt presta en augment de vostra alegria a salut de la mi ànima. E onsevulla que jo sia, la mia ànima serà ab vó contínuament.\n—¿Quina consolació puc jo haver de la vostra ànima sens l cos? –dix la Comtessa–. Mas bé só certa que per amor del fil sereu en record alguna volta de mi, car amor de lluny e fu d'estopa tot és u. Voleu que us diga, senyor?: més és la mi dolor que no és la vostra amor, cas si fos així com la senyori vostra diu, crec restaríeu per l'amor mia. Mas, ¿què val al mor la crisma si no coneix la sua error? Què val a mi amor de mari sens res valer —Comtessa senyora –dix lo Comte–, ¿voleu que donem fi  paraules? Que a mi és forçat de partir, e l'anar e lo restar est en la vostra mà.\n—Puix més no puc fer –dix la Comtessa–, entrar-me'n he e la mia cambra, plorant la mia trista desaventura.\nLo Comte pres dolorós comiat d'ella, besant-la molte voltes, llançant dels seus ulls vives llàgrimes, e de totes le altres dames pres comiat ab dolor inefable. E com se'n partí n se'n volgué portar sinó un sol escuder.\nE partint de la sua ciutat de Varoic recollí's en una nau,  navegant ab pròsper vent, per son discurs de temps ell arrib en Alexandria ab bon salvament. E eixit en terra ab bon companyia féu la via de Jerusalem, e junt en Jerusalem, el confessà bé e diligentment sos pecats e rebé ab grandíssim devoció lo preciós cos de Jesucrist. Aprés entrà per visitar l sant sepulcre de Jesucrist e aquí féu molt fervent oració a moltes llàgrimes e ab gran contrició de sos pecats, d'o meresqué obtenir la santa perdonança.\nE havent visitats tots los altres santuaris qui són e Jerusalem, e tornat en Alexandria, recollí's en una nau e pass en Venècia, e essent junt en Venècia, donà tots quants diners l eren restats a l'escuder, perquè l'havia ben servit, e col·locà'l e matrimoni perquè no es curàs de tornar en Anglaterra; e fé posar fama a l'escuder com era mort, e ginyà ab mercaders qu escriviren en Anglaterra com lo comte Guillem de Varoic er mort tornant-se'n de la casa santa de Jerusalem.\nSabent la virtuosa Comtessa tal nova, fonc molt atribulada  féu molt desmoderat dol, e féu-li fer les obsèquies que un ta virtuós cavaller era mereixedor. Aprés, per discurs de temps, l Comte se'n tornà en la sua pròpria terra, tot sol, ab los cabell llargs fins a les espatles e la barba fins a la cinta tota blanca,  vestit de l'hàbit del gloriós Sant Francesc, vivint d'almoines;  secretament se posà en una devota ermita de Nostra Dona senyora nostra, la qual distava molt poc de la sua ciutat d Varoic.\nAquesta ermita estava en una alta muntanya, molt delitos d'arbres de gran espessura, ab una molt lúcida font qui corria.\nAquest virtuós Comte s'era retret en aquesta deserta habitació fent solitària vida per fugir als mundanals negocis, a fi que d sos defalliments pogués fer condigna penitència. E perseveran en sa virtuosa vida, vivint d'almoines, una volta la setmana el anava a la sua ciutat de Varoic per demanar caritat, e desconegut per les gents, per la gran barba e cabells llongs qu ell portava, sol·licitava ses almoines e anava a la virtuos Comtessa, muller sua, per demanar-li caritat, la qual, veent-l ab humilitat tan profunda demanar-li almoina, li feia dar mol més caritat que a tots los altres pobres; e així passà per algu temps la sua pobra e miserable vida.",
    "V. Com lo rei de Canària, ab gran estol, passà e l'illa d'Anglaterra.\nSeguí's aprés que lo gran rei de Canària, jove fortíssim, ab l viril inquieta joventut de nobles esperances guarnida, sempr aspirant a honorosa victòria, féu gran estol de naus e d galeres e passà a la noble illa d'Anglaterra ab gran multitud d gents, per ço com algunes fustes de corsaris havien robat u lloc seu. Pres en si molt gran ira e inflamat de gran supèrbi perquè algú havia tengut gosar d'enutjar-lo, ab molt gra armada partí de la sua terra, e navegant ab pròsper vent arrib en les fèrtils e pacífiques ribes d'Anglaterra; e en l'escura ni tot lo replegat estol entrà dins lo port d'Antona e ab gra astúcia desembarcaren, e tota la morisma isqué en terra, sen que per los de l'illa no foren sentits. Com foren tots en terra ordenaren llurs batalles e començaren a córrer per l'illa.\nLo pacífic Rei, sabuda la mala nova de llur venguda, ajust la més gent que pogué per resistir-los e donà batalla als moros on hagué molt gran conflicte: que hi morí molta gent d'un part e d'altra, e molt més dels cristians. E per ço com los moro eren molts més, llevaren lo camp, e l'anglès Rei fonc romput  s'hagué a retraure ab la gent que restada li era, e recollí's din una ciutat qui es nomena Sant Tomàs de Conturberi, allí on ja lo seu sant cos.\nLo rei d'Anglaterra tornà ajustar més gent e sabé que lo moros anaven conquistant per l'illa, fent morir molts cristians e desonint dones e donzelles e posant-les totes en captivitat.\nCom lo cristianíssim Rei sabé que los moros havien de passa prop d'una ribera d'aigua, mès-se en un pas a l'hora de la mitj nit, emperò tan secretament no es féu, que no restà que lo moros n'hagueren sentiment e detingueren-se fins que fonc l dia clar; donaren-los molt cruel batalla, en la qual morire molts cristians, e los qui vius restaren fugiren ab l'infortuna Rei, e lo rei moro restà en lo camp.\nGran fonc la desaventura d'aquest Rei cristià, que no batalles perdé, una aprés d'altra, e s'hagué a retraure dins l ciutat de Londres e allí se féu fort. Com los moros ho saberen posaren-li siti entorn de la ciutat, e donaren-hi prestament u bon combat, que entraren e prengueren fins a la meitat de pont. E cascun dia s'hi feien de molts bells fets d'armes emperò a la fi l'afligit Rei hagué d'eixir per força de Londre per la gran fam que hi havia, e féu la via de les muntanyes d Gales, e passà per la ciutat de Varoic.\nCom la virtuosa Comtessa sabé que lo Rei venia fugint  molt desaventurat, féu aparellar per aquella nit viandes e tot l que mester havien. La Comtessa, com a dona de gra prudència, pensà com poria restaurar la sua ciutat que no e perdés tan prest; e com véu lo Rei, dix-li semblants paraules —Virtuós senyor, en gran aflicció veig posada la senyori vostra e a tots quants en aquesta illa som; emperò, senyor, s vostra altesa volrà aturar en aquesta vostra ciutat e mia, l trobareu abundosa de viures e de totes coses necessàries per  la guerra, car mon senyor e marit, En Guillem de Varoic, qu era comte d'aquesta terra, forní esta ciutat e lo castell aix d'armes com de bombardes, ballestes e colobrines,  espingardes e molta altra artelleria; e la divina Bondat per s clemència, qui ens ha dats quatre anys següents molt gra abundància dels fruits de la terra. Per què, la senyoria vostr pot ací segurament estar.\nRespòs lo Rei —Comtessa, a mi par que vós me donau bon consell, pus l ciutat és tan fort e ben proveïda de totes coses necessàries a l guerra, e tota hora que jo me'n vulla anar ho poré ben fer.\n—Sí, Santa Maria, senyor –dix la Comtessa–: posat cas qu los moros fossen molts més que no són, per força han de veni per lo pla, que per l'altra part no poden per lo gran riu que h és, qui fir a les muntanyes de Gales.\n—Molt só content –dix lo Rei– de restar ací, e us prec Comtessa, que vós doneu orde que la mia host ab sos diners si ben proveïda de les coses necessàries.\nDe continent la virtuosa Comtessa se partí del Rei ab do donzelles, e ab los regidors de la ciutat anà per les cases, fen traure forment e civades e tot lo que havia necessari. Com l Rei e tots los altres veren tan gran abundància de totes coses foren molt contents, en especial de la molta diligència de l virtuosa Comtessa.\nCom los moros saberen que lo Rei s'era partit de la ciutat d Londres, seguiren-lo fins que saberen que s'era recollit dins l ciutat de Varoic. Los moros, fent aquella via, combateren u castell e prengueren-lo, qui es nomenava Alimburg, qui era  dues llegües on estava lo Rei. E ja que havien conquistat un gran part del regne, e lo dia de Sant Joan, lo rei moro, per fe alegria, venc ab tot son poder davant la ciutat de Varoic.\nL'afligit Rei cristià, veent-se ab l'esperança perduda, no sab què pogués fer: pujà-se'n alt en una torre del castell, mirant l gran morisma qui cremaven e destruïen viles e castells, faen morir tants crestians com podien, així hòmens com dones. Lo qui campar podien venien cridant e corrent devers la ciutat qui de bona mitja llegua los podien ben sentir los mortals crit que daven, per lo gran perdiment que feien, per ço com lo convenia de morir o d'ésser catius en poder d'infels.\nE estant en tal manera, lo Rei, mirant la morisma e lo gra dan que feien, de grandíssima dolor pensava morir, e n podent més mirar la sua desolació, davallà de la torre on estav e entrà-se'n dins un petit retret, e aquí començà de llança dolorosos sospirs, e los seus ulls destil·lant vives llàgrimes faent les majors lamentacions que un home jamés pogués fer.\nLos cambrers qui estaven fora del retret, estaven escoltant l dol que lo Rei feia, e com hagué molt plorat e lamentat, fé principi a semblants paraules."
  ]
}